Els hàbitats més enllà del llit del riu: on la complexitat fomenta la diversitat

Per fer-ho sol preocupar poc el que hi hagi pel mig: una espècie protegida, un bosc de ribera en bon estat de conservació o una matriu d’hàbitats generats al llarg de mil·lennis, tot això val poc si es pensa (encara que no sigui així) que provoquen que l’aigua desaparegui més lentament.

Com a conseqüència, s’han gestionat els rius com a canals de desguàs: no deixant un mil·límetre de vegetació, retirant sediments del llit, construint esculleres en els marges o, en els casos més tràgics, encimentant-ne alguns trams completament, el que ha limitat la seva capacitat de transport d’aigua, la potencialitat dels seus processos i, del que parlarem en aquesta publicació, la riquesa d’ambients associats, un conjunt d’elements crítics per la preservació de la biodiversitat.

A poc a poc sembla que s’estan començant a gestionar millor aquests espais naturals, però encara està lluny de ser un comportament majoritari, tot i que així ho requereixin les normatives ambientals Europees i nacionals. Per deixar funcionar un riu cal comprendre el que és, i només així pots ajudar a conservar la seva biodiversitat. Així doncs, avui parlarem d’alguns dels elements més enllà del llit, que són els que permeten a un riu ser un riu i que a més fomenten l’aparició d’una major riquesa i abundància d’espècies.

Les formes dels rius

Un element molt característic dels rius naturals són els meandres, corbes que es generen als rius al llarg del temps per la mateixa dinàmica hidrològica. En canvi, quan pensem en rius en entorns urbans o molt degradats, sempre tenim una imatge d’un curs d’aigua en línia recta, un canvi no casual, causat per les persones en la seva fita de poder controlar com es comporten, i fer-los arribar ràpidament a mar sense perdre’s.

La formació de meandres, corbes o braços secundaris és un element de notable importància, ja que genera condicions diferenciades en molts aspectes (de duració de l’aigua, velocitat, forma del llit, ombra, etc.). Això, permet l’establiment d’un gradient més ampli de comunitats vegetals, associades a les diferents regions microclimàtiques dins de la ribera, i també genera diversitat en les condicions de l’aigua (zones de ràpids, trams d’aigua lenta, quantitats diferenciades de fusta morta, fondària…), el que també ajuda a tenir una comunitat de peixos més sana.

Les riberes

Immediatament després del llit ordinari comença la riba. Aquesta secció és una de les més castigades en la gestió tradicional, ja que es creu que per fomentar el transcurs pausat dels rius ha de quedar completament llisa, com si es tractés d'un tub de desguàs.

Tanmateix, també és aquí on moltes de les espècies presents als rius habiten, s’alimenten, descansen o es refugien, perquè en una situació natural disposen d’un elevat gradient de condicions ambientals que permeten refugiar un gran nombre d’espècies. Alguns dels elements que tenen lloc són antics braços, basses desconnectades del llit, codolars, comunitats vegetals de vores d’aigua, sorrals o fusta morta. Quan tots aquests hi tenen lloc, espècies com la serp de collaret (Natrix astreptophora), granota verda (Pelophylax perezzi), sargantana iberoprovençal (Podarcis liolepis) o escarabat rinoceront (Oryctes nasicornis) es tornen molt abundants, aprofitant aquesta heterogeneïtat que atorga unes condicions ambientals idònies.

Els talussos

Després de la riba, segons el règim de crescudes del riu apareixen les terrasses fluvials i planes al·luvials. Segons el règim hidrològic del riu (de ràpides avingudes o de crescudes progressives), entre la ribera i la terrassa apareixen uns elements de transició de gran interès: els talussos.

La forma, composició i pendent d’aquests pot variar molt a cada riu. Per exemple, en les grans crescudes de la Tordera (Torderades) es formen parets verticals gràcies a l’erosió dels marges, que en alguns casos poden superar els tres metres d’alçada i els tres-cents metres de longitud. Aquest és un altre element on centenars d’espècies habiten, havent- hi algunes que hi depenen completament per nidificar, com serien l’oreneta de ribera (Riparia riparia), l’abellerol (Merops apiaster) o el blauet (Alcedo atthis).

Per desgràcia, també és un dels elements més castigats pels humans, que ràpidament el recobreixen de sorra per recuperar els metres “perduts” o, fins i tot, acaben coberts de pedres per minimitzar danys, a causa de la nostra ocupació incompatible de les zones inundables.

Aquests són només tres elements que cal tenir en compte en la gestió dels rius, més enllà del llit estricte. Cal tractar al curs fluvial com un conglomerat de llit, ribera i part de les terrasses, no només per la seva presència, sinó per la protecció i foment de la diversitat d’elements que el conformen. Només així serà possible dur a terme una conservació efectiva dels rius, que més enllà d’un vehicle per portar l’aigua a mar són un dels hàbitats més amenaçats a casa nostra, en els quals cal començar a treballar íntegrament per la seva restauració.

Aquesta publicació ha comptat amb el suport de la Diputació de Girona en el marc de la convocatòria de projectes de medi ambient, mitjançant un projecte de conservació de les ribes del Ter al terme municipal de la Cellera de Ter.